Un ram de ginesta, un ramet d'anemones

La Laura va entrar amb pas lent però ferm. El cruixir del còdols sota les sabates, mentre avançava pel passeig central, contrastava amb el ritme d’uns batecs alentits per la melangia d’uns temps massa allunyats. Sota els xiprers, esvelts i silenciosos que vorejaven el camí del lloc sagrat, l’acompanyaven també altres sons adormits per la incomprensible perpetuïtat del somni etern. Només el so d’uns càntics diminuts que s’enlairaven sense parar, tot desplegant unes plomes lleugeres com el vent, trencava la fusió de tanta impertorbabilitat. Els passos la portaven, com de costum, cap al camí de l’esquerra del passeig, on elles l’esperaven dins d’una quietud atemporal que ofegava tots els sentits.

La Laura va mirar els gerros que contenien les flors. Un d’ells era buit. Potser va ser el vent dels darrers dies que se les endugué. Potser s’havien assecat massa, i algú les va enretirar. L’altre gerro, però, encara contenia un ramet de flors artificials. Era un ramet d’anemones de colors suaus, que traspuaven la cromàtica d’una primavera llunyana en aquells dies d’hivern. Les anemones eren una singularitat dins d’aquell entorn, perquè les altres flors, que omplien desenes de gerros, tenien les característiques pròpies del costum generalitzat, és a dir, roses, lliris o crisantems. La Laura va somriure tímidament, i recordà que el bon gust per les coses li havia ensenyat ell. Aquella tarda, caminant pels carrers de la ciutat, ell es va aturar davant d’un quiosc de flors, i va comprar un ramet petit, molt petit d’anemones fresques que li oferí amorosament.

-T’agraden?

-Molt

Però l’escena s’esvaí tan ràpidament com li havia vingut a la memòria.

I mentre contemplava el ramet d’anemones artificials que havia sobreviscut al possible vendaval d’aquells darrers dies, un altre escenari, aquest més llunyà, es dibuixà davant seu.

-Has vist quin ram més maco?- va dir l’Àuria senyalant un gran pom de ginesta fresca i groga que havia col·locat dins d’un gerro sobre la taula del menjador.

La nena va mirar les flors groguenques i diminutes acabades de collir, i aixecà les espatlles en un gest innocent de certa indiferència. Pel mes de maig l’Àuria sempre anava a la muntanya a buscar un ram de ginesta que omplís la casa de colors i de bona olor. Era un ritual que anunciava l’arribada del bon temps, i que trencava aquells interminables hiverns, on la mare es recloïa a la seva habitació enduta per la tristesa. Els primers freds no només embolcallaven la devastada casa, sinó que allunyaven la mare del tebi somriure de la primavera. Havia perdut en Miquel l’hivern de 1935, i més tard una pulmonia s’havia endut en Josep. La nena va morir en el part i ja no li van posar cap nom. Anys més tard quan va néixer la Laura, la mare s’hi abocà amb aquell amor malaltís que tant l’ofegava.

Ara, davant el ramet d’anemones artificials, la Laura evocava aquells temps càlids de la infantesa que, lluny del desesper de l’Àuria, ella no sabia comprendre. Per això, la indiferència d’una nena arreüllada en el misteri i la por, es transformava ara, en unes gotes diminutes que li començaven a lliscar damunt d’una pell resseca per l’enyorança. Mentrestant el sol ja tènue de la tarda es repenjava damunt el gerro d’unes anemones descolorides.

-Perquè t’agraden tant les anemones?- li va preguntar ella.

-Són les flors de la tendresa -li va contestar ell posant el ramet, que aquell mati li havia comprat en un quiosc de la ciutat, en un gerro de fang sobre la taula del menjador.

I mentre la Laura observava com el seu home jugava amb la composició del ram, una olor llunyana tenyida d’un groc intens li vingué a la memòria com un llampec. Allí damunt la taula li semblà veure un gran pom de ginesta fresca.

S’assegué al petit replà, enmig de dos minúsculs habitacles que també contenien flors. Davant seu, el ramet d’anemones artificials que reposava dins d’un gerro en el número cinc, de l’agrupació nou, la desafiava. Un ram de ginesta. Compraré un ram de ginesta. Hauré d’esperar, però, el mes de maig perquè vull flors fresques per la mare.

S’aixecà i mogué els llavis imperceptiblement.

-Adéu.

I la Laura s’allunyà amb pas lent però ferm entre els xiprers silenciosos, que vorejaven el camí del lloc sagrat, mentre el cruixir dels còdols sota les sabates semblava acompanyar altres sons adormits.


Publicat a Núvol.com      24-09-2012

La Platja

La Laura observa la finíssima línia blava de l’horitzó des de les muntanyes boscoses de Sant Climent. El blau llunyà de la mar la desafia entre les teranyines dels records i escenaris futurs ansiosament esperats. De sobte una imatge s’avança al ritme cronològic i es fixa davant la retina.

-Abocarem l’aigua de la galleda dins aquest forat que ha fet l’avi- diu ella agafant la maneta de la nena.

-I també hi podrem posar les petxines?- pregunta l’Arlet assenyalant les closques dels mol·luscs que han recollit durant el matí.

Aquella nena, de cabells rinxolats i rossets amb un suau vernís color foc o magrana com havia tingut l’avi de jove, els té embadalits i molt enfeinats traginant aigua, sorra, petxines i les plomes que les gavines han deixat caure entre les roques i la mar. Mentre la nena omple amb galledes d’aigua salada l’enorme forat que l’avi acaba de fer, ell l’ajuda també a construir un guarniment de cargolins i plomes al voltant del pou improvisat. La Laura els observa amb un somriure ample, molt ample. Agafa la càmera de fotografiar i perpetua la imatge de l’avi i la néta jugant a fabricar un món imaginari de sorra i aigua aquella tarda d’estiu a la platja.

-Tinc son- diu al cap d’una estona l’Arlet. I la nena s’arrauleix entre els braços de l’àvia.

-Vaig a nedar una mica -diu ell.

La Laura l’observa mentre s’endinsa dins la mar, encara planera, en aquella hora de la tarda. Tanca els ulls uns instants i s’acaba dormisquejant amb la néta als braços. La son lleugera l’engoleix cap a l’escenari d’un estiu llunyà.

La Gina feia un castell de sorra. Al voltant de la fortalesa minúscula hi anava abocant l’aigua que una i una altra vegada anava a buscar amb aquella galleda vermella que havien comprat en una botiga turística de Sant Pol. La Laura es mirava la seva filla però també observava, inquieta, com la mar havia deixat la calma del matí per unes ones cada cop més enfurismades. On era el seu home? Vaig a nedar, havia dit feia ja més d’una hora. O potser dues? L’angoixa se li ennuegà a la gola, al pit, al cervell. El cor li bategava sense el ritme acostumat. S’aixecava, caminava per la platja, s’enfilava dalt d’unes roques, tornava a seure sense deixar de mirar la mar, cada cop més desafiant, que tenia al davant com una tràgica amenaça.

-I el papa? On és?

-Ha anat a la cala del costat a buscar més petxines- va contestar ella amb la por instal·lada en l’ànima.

No podia ser. Per què no tornava? La tarda anava caient. El sol començava a amagar-se darrera el rocam que separava la platja del poble. I ell no tornava. I si s’havia ofegat? No, no, això no podia passar. El necessitaven. La Gina, ella. Era la seva força, la llum, el far que les guiava. No podia ofegar-se, no! Doncs per què no tornava? Havia de demanar auxili? Mirà al seu voltant. Quedava poca gent a la platja. La nena seguia traginant sorra i aigua aliena a la seva desesperació. De sobte va aparèixer, entre l’escuma creixent, amb un tronc llarguíssim com si fos el màstic d’un vaixell enfonsat o un pal de telèfon arrossegat mar endins per alguna torrentada. Les cames se li afluixaren, el cor es detingué, estava viu, viu!

-Àvia, àvia mira quin tronc més llarg que porta l’avi! Quina força que té l’avi eh? Ha anat a buscar aquest tronc dins de l’aigua!

I la Laura es desperta sobresaltada. No són a Sant Pol, on la Gina feia castells de sorra, i el seu home s’endinsava a la mar a buscar tresors per fer escultures. Ara són en una altra platja, en un altre temps. Ara una nena de cabells color magrana assenyala un home envellit que surt de l’aigua arrossegant un tronc llarguíssim. La Laura observa el cos del seu home. Ha perdut el vigor d’aquells anys quan anaven a la platja de Sant Pol. Els seus cabells no tenen aquell to vermellós del foc o del color de les magranes que ara ha heretat l’Arlet. Però els seus ulls reflecteixen la mateixa mirada intensa. Un llampec d’il·lusions li traspassen l’iris com si fossin espurnes de colors. Són uns ulls sadollats de creativitat. Són els ulls de l’avi.

La Laura, però, continua observant la finíssima línia blava de la mar llunyana des de les muntanyes boscoses de Sant Climent. El blau confús de l’horitzó sempre la transporta a un teatre particular on es barregen, com un joc d’atzar, escenaris del passat i del futur.

Premi Especial Jurat Núvol.com     07-09-2012