divendres, 7 de setembre del 2012

La Platja



La Laura observa la finíssima línia blava de l’horitzó des de les muntanyes boscoses de Sant Climent. El blau llunyà de la mar la desafia entre les teranyines dels records i escenaris futurs ansiosament esperats. De sobte una imatge s’avança al ritme cronològic i es fixa davant la retina.

-Abocarem l’aigua de la galleda dins aquest forat que ha fet l’avi- diu ella agafant la maneta de la nena.

-I també hi podrem posar les petxines?- pregunta l’Arlet assenyalant les closques dels mol·luscs que han recollit durant el matí.

Aquella nena, de cabells rinxolats i rossets amb un suau vernís color foc o magrana com havia tingut l’avi de jove, els té embadalits i molt enfeinats traginant aigua, sorra, petxines i les plomes que les gavines han deixat caure entre les roques i la mar. Mentre la nena omple amb galledes d’aigua salada l’enorme forat que l’avi acaba de fer, ell l’ajuda també a construir un guarniment de cargolins i plomes al voltant del pou improvisat. La Laura els observa amb un somriure ample, molt ample. Agafa la càmera de fotografiar i perpetua la imatge de l’avi i la néta jugant a fabricar un món imaginari de sorra i aigua aquella tarda d’estiu a la platja.

-Tinc son- diu al cap d’una estona l’Arlet. I la nena s’arrauleix entre els braços de l’àvia.

-Vaig a nedar una mica -diu ell.

La Laura l’observa mentre s’endinsa dins la mar, encara planera, en aquella hora de la tarda. Tanca els ulls uns instants i s’acaba dormisquejant amb la néta als braços. La son lleugera l’engoleix cap a l’escenari d’un estiu llunyà.

La Gina feia un castell de sorra. Al voltant de la fortalesa minúscula hi anava abocant l’aigua que una i una altra vegada anava a buscar amb aquella galleda vermella que havien comprat en una botiga turística de Sant Pol. La Laura es mirava la seva filla però també observava, inquieta, com la mar havia deixat la calma del matí per unes ones cada cop més enfurismades. On era el seu home? Vaig a nedar, havia dit feia ja més d’una hora. O potser dues? L’angoixa se li ennuegà a la gola, al pit, al cervell. El cor li bategava sense el ritme acostumat. S’aixecava, caminava per la platja, s’enfilava dalt d’unes roques, tornava a seure sense deixar de mirar la mar, cada cop més desafiant, que tenia al davant com una tràgica amenaça.

-I el papa? On és?

-Ha anat a la cala del costat a buscar més petxines- va contestar ella amb la por instal·lada en l’ànima.

No podia ser. Per què no tornava? La tarda anava caient. El sol començava a amagar-se darrera el rocam que separava la platja del poble. I ell no tornava. I si s’havia ofegat? No, no, això no podia passar. El necessitaven. La Gina, ella. Era la seva força, la llum, el far que les guiava. No podia ofegar-se, no! Doncs per què no tornava? Havia de demanar auxili? Mirà al seu voltant. Quedava poca gent a la platja. La nena seguia traginant sorra i aigua aliena a la seva desesperació. De sobte va aparèixer, entre l’escuma creixent, amb un tronc llarguíssim com si fos el màstic d’un vaixell enfonsat o un pal de telèfon arrossegat mar endins per alguna torrentada. Les cames se li afluixaren, el cor es detingué, estava viu, viu!

-Àvia, àvia mira quin tronc més llarg que porta l’avi! Quina força que té l’avi eh? Ha anat a buscar aquest tronc dins de l’aigua!

I la Laura es desperta sobresaltada. No són a Sant Pol, on la Gina feia castells de sorra, i el seu home s’endinsava a la mar a buscar tresors per fer escultures. Ara són en una altra platja, en un altre temps. Ara una nena de cabells color magrana assenyala un home envellit que surt de l’aigua arrossegant un tronc llarguíssim. La Laura observa el cos del seu home. Ha perdut el vigor d’aquells anys quan anaven a la platja de Sant Pol. Els seus cabells no tenen aquell to vermellós del foc o del color de les magranes que ara ha heretat l’Arlet. Però els seus ulls reflecteixen la mateixa mirada intensa. Un llampec d’il·lusions li traspassen l’iris com si fossin espurnes de colors. Són uns ulls sadollats de creativitat. Són els ulls de l’avi.

La Laura, però, continua observant la finíssima línia blava de la mar llunyana des de les muntanyes boscoses de Sant Climent. El blau confús de l’horitzó sempre la transporta a un teatre particular on es barregen, com un joc d’atzar, escenaris del passat i del futur.



Premi Especial Jurat Núvol.com     07-09-2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada