La Laura observa la Gina a través de la finestra de la cuina. La nena juga amb la neu acabada de caure aquest matí. És la primera vegada que la seva filla veu aquest nevàs escampat pel jardí. Un mantell blanquíssim s’estén sobre les branques dels arbres fent un estrany equilibri per no caure.
-Els arbres porten abrics de cotó, els arbres porten abrics de cotó -repeteix la Gina amb una cantarella.
La nena riu, salta, agafa la neu amb les seves manetes i la llança al cap, a l’espatlla, i a la cua d’en Tingol i en Kawic que borden esvalotats al seu voltant. La Laura somriu i la segueix amb la mirada mentre la nena continua fent giravoltes, agafant grapadets de farina i cantant mig embogida per tanta blancor.
-Gina, ja n’hi prou, entra a casa que fa fred -li diu la Laura des de la finestra
-Els arbres porten abrics de cotó, els arbres porten abrics de cotó!
I de sobte els foradets de la cortina de xarxa de pescador, que es gronxen damunt els vidres de la finestra de la cuina, es fan petits, gairebé minúsculs i la imatge de la nena s’endinsa dins d’una boira espessa.
La casa era gran i fosca. La fusta corcada dels marcs de les finestres deixava entrar, pròdigament, l’aire fred de l’hivern. Per això, la mare l’embolcallava amb aquell abriguet de llana des de bon matí.
-L’avi està molt malalt -li havia dit la mare mentre la Laura observava, a través d’uns vidres opacs i esmorteïts per la brutícia, la neu que havia caigut durant tots aquells dies.
Dins aquell abric polsegós que la mare li posava perquè no passés fred, la nena voltava vagarosa per la casa fins a aturar-se, una i una altra vegada, davant els vidres entelats. A fora, els flocs de neu anaven caient. Feia dies que nevava, però aquell matí la neu s’havia emparrat fins a l’ampit de les finestres. El pare havia anat a buscar una pala i treia la neu que s’acumulava davant la porta. Un camí improvisat, entre la casa i el carrer, s’obria entre parets blanques de massa flonja. Ella volia sortir a tocar- la.
-No, que agafaràs fred- li deia la mare.
Mentrestant l’avi, al llit de l’habitació gran, s’encongia dins un munt de mantes de llana rosegada. Un tremolor febril el tenia postrat, en aquell jaç, des de feia dies.
-L’avi està molt malalt -repetia la mare.
I els ulls se li entelaven com els vidres de les finestres. Llavors, la nena insistia que volia sortir a fora però, davant la reiterada carbassa, només podia buscar refugi en la conversa amb la nina de cartró. Una nina de fesomia blanca com la neu que s’enrocava temeràriament, des de feia dies, per les parets de la casa. Per què sempre s’havia d’arrecerar en aquella nina que la mirava amb una fixesa que esparverava? Per què la mare no la deixava sortir a tocar la neu? Agafaràs fred, li deia, agafaràs fred!
Un floc de neu cau damunt el vidre de la finestra de la cuina. Llavors, la Laura busca, amb ulls esglaiats, la nena que juga enfarinada entre la blancúria del jardí.
-Gina, entra, que agafaràs fred!
-No, vull jugar amb la neu una mica més!
La Laura aparta la cortina de xarxa de pescador i observa la seva filla com giravolta sense parar entre els lladrucs dels gossos. Somriu de veure com en Tingol i en Kawic fugen dels grapats de farina que els hi llença la Gina. Ella tenia la mateixa edat que la seva filla quan volia sortir al jardí a tocar la neu aquell hivern llunyà. Però la mare no volia que la nena agafés fred com havia agafat l’avi aquell dia, en què va anar al forn del poble a comprar pa. Entre camins blanquíssims i improvisats per les pales del veïns, l’avi caminava lentament amb el pa sota el braç, i les espardenyes xopes de la fosa de la neu aquell hivern de 1962.
Publicat a Núvol.com 26-12-2012
Publicat a Núvol.com 26-12-2012
