El dibuix venecià

La Laura, asseguda al sofà del pis de la seva filla, observa el quadre que hi ha penjat a la paret mentre la Gina prepara el berenar a la cuina. El mar enfuriat, amb l’escuma d’unes ones bramant sal i vent, la convida al joc emboirat dels records. De sobte, queda atrapada dins aquella pintura emmarcada per una fusta vella i tornejada. Entra dins els olis, els colors i les formes com si volgués participar de la bravesa de les aigües i l’esclat de les onades. Però la maror es transforma en una mar tranquil-la que l’engoleix cap a un temps llunyà. Els cossos nusos entraven dins les aigües cristal·lines de la cala. Nedaven un al costat de l’altre. De tant en tant, ella es submergia i girava el cap amb força per apartar del rostre uns cabells llarguíssims que se li enredaven fins els malucs. Ell l’observava complaent i l’ajudava a desembrollar aquella cabellera rinxolada i rebel, mentre, embolcallats  per la sal i el suau contacte de la seves nueses, es gronxejaven en les tèbies aigües de l’estiu.

- Mare, vols cafè o te?

La Laura obre els ulls esverada.  La veu de la filla li recorda que aquest mar enfuriat del quadre no és el seu, i un somriure agredolç es dibuixa en uns llavis ressecs. S’aixeca i observa que tots els quadres que hi ha penjats a les parets del pis li són desconeguts.

- Tots aquests quadres són del pare, oi?- pregunta la Laura sense respondre.

No havia vist cap d’aquelles pintures en els temps passats ni els havia vist a la botiga, on ella un dia va entrar amb la condició de pactar una compra en l’anonimat. No, no eren els mateixos quadres que ella recordava. Eren pintures que s’havien fet des d’una distància que ferejava l’ànima.

Feia mesos que una tarda s’havia aturat davant l’aparador de la botiga dels quadres. Va dubtar durant molta estona  però el desig, tant de temps contingut, l’empentà a girar el pom de la porta de vidre. Per què volia comprar aquelles pintures? Era potser una manera d’apropar-se al passat, de submergir-se de nou en les tèbies agües de la mar ?  Recordava que quan havia entrat a la botiga, la botiguera l’havia observada encuriosida. M’ha reconegut, va pensar mentre s’acostava al taulell.

        - Voldria veure algunes de les seves pintures – va dir amb un fil de veu.

Mentre la dona li senyalava el lloc on era la carpeta plena de làmines dibuixades, els ulls de la botiguera es clavaren en els seus. Semblaven buscar una hipotètica conversa que clarifiqués els fets passats. Els fets passats?, es va preguntar la Laura. I, llavors endevinà la càbala que es feia aquella dona que tenia al davant. Els fets passats havien estat estranys, incomprensibles, inexplicables, xocants, desconcertants. Sí, la seva separació havia estat inimaginable, inconcebible, obscura, tortuosa, colpidora. La Laura fugí d’aquella mirada penetrant que traspuava la més absoluta curiositat. Fugí d’aquella barreja de tafaneria i cordialitat que mostrava la dona de la botiga dels quadres i, amb els sentits aturats, s’apropà lentament a aquells dibuixos tan coneguts. Una tremolor li atrapà el cos. La gola se li  ennuegà com si tots aquells anys volguessin ser empassats en un mateix instant, o sortir desbocats com l’escuma blanca del quadre del menjador de la seva filla. Podria ell, potser, imaginar que ella era dins la botiga dels quadres tocant suament les seves pintures amb el desig de comprar-les? No, ell no s’ho podia ni tan sols imaginar. Unes gotes diminutes començaven a lliscar galtes avall mentre observava les làmines dins la carpeta color verd fosc. Els dibuixos amb formes i colors variats s’obrien davant els seus ulls humits com el major dels tresors. De sobte, els tons vermellosos i atzurats d’unes  gòndoles barquejant els canals l’encegaren com un llamp. Una noia de cabells llargs i rinxolats, asseguda dalt d’un pont, s’emmarcava dins els olis rogencs que es confonien amb les samarretes de ratlles verdes, negres, vermelles o blau marí dels gondolers. La Laura agafà la làmina i olorà el significat de les formes i les tonalitats dels olis com si volgués traspassar l’ordre del temps. I mentre s’enjogassava amb la contemplació dels canals, ponts i barques venecianes, la botiguera la  mirava de reüll. Havia copsat la seva torbació i, per  això,  la deixava que mirés i remirés aquelles pintures  sense mostrar cap intenció mercantil.

-          Si compro aquestes pintures no voldria que li digués que he estat jo.

  Després de l’encàrrec va sortir al carrer tancant suament la porta de vidre de la botiga. Darrere quedava el secret sense desvetllar. L’aire fred del capvespre li colpejà la cara. I va sentir, mentre un lleu somriure es dibuixava en uns llavis ressecs, que començava un procés d’apropament que s’aniria teixint de mica en mica. Un acostament que aniria despertant, pas a pas,  aquells anys adormits.

Ara, a casa de la seva filla, contempla un munt de quadres penjats a les parets sense haver fet cap tracte mercantil amb la botiguera. Un retrobament, ansiosament esperat, havia frenat momentàniament la compra d’aquelles pintures.  No cal que les compris, li havia dit un dia la Gina. El pare me les ha regalat.

Arraulida de nou al sofà del menjador, i amb la mirada fixa al mar enfuriat del quadre, la Laura barreja els records dels canals serpentejants i la nuesa dels seus cossos a la cala. S’eixuga ràpidament unes llàgrimes.

-  Cafè- respon de sobte mentre s’aixeca altra vegada i vagueja per la casa.  

 Com en un descuit atzarós, l’habitació de la Gina  té la porta entreoberta. Entra sigil·losament. Penjat a la paret del costat del llit, el dibuix d’unes gòndoles vorejant els canals la paralitza com si l’hagués enxampat un llamp. Una noia molt prima, de cabells molt llargs i rinxolats, està asseguda amb les cames creuades damunt d’un d’aquells ponts que omplen, amb desenes de canals i barques, la ciutat màgica. S’apropa lentament i observa l’escena mentre una veu llunyana, molt llunyana, es deixa sentir com el so de l’aigua  dins un cargolí marí:

-  T’agrada?

-  Molt!

I com dos nens enjogassats contemplaren el dibuix que ell acabava de fer. Ella el besà dolçament als llavis i, captius del més antic dels misteris, quedaren embolcallats durant un llarguíssim instant. Després ell guardà el dibuix de la noia prima i de cabells llargs dins la carpeta que lligà delicadament.

- Anem?

- Si!

S’agafaren de la mà i, absorts en el seu encanteri, es perderen, aquella primavera de 1983, pels carrerons envellits d’una ciutat plena de ponts i canals que se’ls hi oferia com una promesa de perpetuïtat.

La veu llunyana, que havia escoltat com el so de l’aigua dins la caragola, s’apropava, ara, més i més.

-  El cafè el vols sol  o amb llet?-  pregunta de nou la Gina des de la cuina.

 La Laura torna a olorar les formes i els colors d’aquella pintura com ho havia fet a la botiga dels quadres. Surt  de l’habitació i s’asseu al sofà del menjador. La filla ja porta el berenar. El quadre del mar enfuriat, amb l’escuma blanca bramant sal i vent, li recorda que només el dibuix venecià és el testimoni fidel del passat.

Al mateix temps

Resseguia amb els dits les clivelles de la soca vella de l’olivera. “Tens els dits de pianista”. Li havia dit la mare. Però aquelles manetes tendres i de pell finíssima, com les escultures modelades amb pedra tosca i banyades amb àcid, s’havien arrugat, irremissiblement, amb el galop desbocat del temps.

Ara aquells ditets llargs i prims, que la mare els emmirallava amb els sons del clavicordi, semblàvem formar part de les rugositats del tronc centenari.

Una suor freda li embolcallà l’ànima. L’evidència d’un temps que cavalcava com la celeritat dels llamps la trastocava. Apartà la mà de la soca com si la picada d’un escorçó maligne hagués estat el culpable de la bellesa fugissera. I mentre la soca, impertorbable, mostrava centenars de clivelles fondes i esgarrades, la mà de l’Agnès traspuava una pal·lidesa que esparverava.

S’assegué al marge de pedres que separaven els bancals.

Les floretes blanques i minúscules, que omplien les vores del sembrat, la segrestaren momentàniament del malson de la vellesa. Blanques i enlluernadores, enmig d’aquells camps d’oliveres, les sempreenflors oferien el més antic dels captiveris. 

La dona s’apropà a l’escampall de papallones albines que, arrelades a les varietats de sòls i roquissers, la convidaven, amb aquella blancúria espaterrant, al joc de la tendresa. Llavors, l’Agnès senti dintre seu que el temps, que cavalcava com la celeritat dels llamps, es detenia galant a la vora dels camins, sembrats i pedregars per festejar, alhora, la blancor d’unes mans envellides i d’uns capets guarnits de flors. 

Publicat al llibre d'artista d'Albert Llobet. 2012

Sempreenflors

Feia dies que plovia i els camins estaven ben entollats. La nena mirava impacient els camps rere la finestra. “No, no pots sortir. Què no veus que els camins estan enfangats?” Li havien dit. I ella esperava i esperava que la pluja fugís ben lluny perquè les havia d’anar a buscar. S’haurien mullat massa? I si es refredaven?.
La nena, inquieta, preguntà altra vegada si podia sortir. No, no, li digueren. I ella tornava, mig plorosa, a guaitar els camps des de la finestra. I elles?. Què farien amb tanta aigua damunt dels seus capets blancs?. Les hores passaven i la nena, immòbil rere els vidres, sanglotava mig endormiscada.

- Au vine a dinar- li digué l’àvia agafant-la pel bracet.
 
Al despertar la tarda, però, aquella pluja persistent deixà lloc a un sol mig espantat.

- Àvia, àvia, ja no plou. Què puc sortir?- cridà esverada la nena.

Es posà les botes d’aigua i travessà la porta rabent com els llampecs. Enfilà el camí fangós, de tants dies de pluja, i allí escampades arreu, reeixien humides les salivetes de monja, les llagrimetes blanques, les sempreenflors, els caps blancs com les anomenava l’àvia. La nena les olorà, i passà la maneta suaument per damunt dels seus capets blancs.
 
- Us he vingut a buscar!!
De sobte, un vent gèlid i furiós arrancà les petites flors blanques mentre engolia violentament un fil de veu.

- Us he vingut a buscar, us he vingut a buscar!!

I el so de la criatura es perdia entre una negror esfereïdora que anava tenyint els camps de sempreenflors.

Publicat al Llibre d'artista d'Albert Llobet. 2012

La tarda

El nen caminava fent saltirons al costat de la mare. Ella li agafà la maneta quan travessaren el reixat de l’entrada. El nen saludà els guardians alts i solemnes que vorejaven el camí. 

Observà les floretes blanques i minúscules que s’escampaven arreu i escoltà els ocells que, damunt les branques dels xiprers o les ales d’aquells àngels blanquíssims, cantaven baixet per no destorbar cap son. La mare i el nen s’aturaren davant d’un quadradet de ciment guarnit amb dos grans gerros de cristall que contenien unes flors pansides.

- Ara canviarem les flors - digué la mare mentre treia dos poms de flor fresca d’aquella bossa gran que sempre portava quan anaven a visitar el germanet.

I mentre la mare es capbussava en aquell ritual de neteja i guarniment quotidià, el nen buscava els amics per passar la tarda. Els còdols de mides diverses ja l’esperaven per ser col·locats en altres posicions. Les manetes del nen els treien d’aquella rutina immòbil o de ser trepitjats sense cap mirament. Un, dos, tres. Tres còdols aquí, quatre còdols allà. Ara arrenglerats, ara fent un cercle. Ara dos còdols feien un saltiró.

- Vigila - digué la mare al sentir el cop de les pedretes

El nen les removia, les barrejava, les col·locava per mides, per colors. El còdols més emblanquinats al costat de les floretes minúscules. Els més enfosquits col·locats dos fileres més enllà, com torretes de guaita, per avisar de passes inoportunes. Un, dos, tres. Tres pomets de floretes blanques aquí, quatre pomets allà. Ara arrenglerats, ara fent un cercle. Ara els còdols al mig, ara les floretes vorejant els branquillons caiguts.

La juguesca començava. I entre un brogit de sospirs el nen, embadalit, passava la tarda.

Publicat al llibre d'arista d'Albert Llobet. 2012. Publicat a "La Bona Confitura". Gener 2013