Al mateix temps

Resseguia amb els dits les clivelles de la soca vella de l’olivera. “Tens els dits de pianista”. Li havia dit la mare. Però aquelles manetes tendres i de pell finíssima, com les escultures modelades amb pedra tosca i banyades amb àcid, s’havien arrugat, irremissiblement, amb el galop desbocat del temps.

Ara aquells ditets llargs i prims, que la mare els emmirallava amb els sons del clavicordi, semblàvem formar part de les rugositats del tronc centenari.

Una suor freda li embolcallà l’ànima. L’evidència d’un temps que cavalcava com la celeritat dels llamps la trastocava. Apartà la mà de la soca com si la picada d’un escorçó maligne hagués estat el culpable de la bellesa fugissera. I mentre la soca, impertorbable, mostrava centenars de clivelles fondes i esgarrades, la mà de l’Agnès traspuava una pal·lidesa que esparverava.

S’assegué al marge de pedres que separaven els bancals.

Les floretes blanques i minúscules, que omplien les vores del sembrat, la segrestaren momentàniament del malson de la vellesa. Blanques i enlluernadores, enmig d’aquells camps d’oliveres, les sempreenflors oferien el més antic dels captiveris. 

La dona s’apropà a l’escampall de papallones albines que, arrelades a les varietats de sòls i roquissers, la convidaven, amb aquella blancúria espaterrant, al joc de la tendresa. Llavors, l’Agnès senti dintre seu que el temps, que cavalcava com la celeritat dels llamps, es detenia galant a la vora dels camins, sembrats i pedregars per festejar, alhora, la blancor d’unes mans envellides i d’uns capets guarnits de flors. 

Publicat al llibre d'artista d'Albert Llobet. 2012

Sempreenflors

Feia dies que plovia i els camins estaven ben entollats. La nena mirava impacient els camps rere la finestra. “No, no pots sortir. Què no veus que els camins estan enfangats?” Li havien dit. I ella esperava i esperava que la pluja fugís ben lluny perquè les havia d’anar a buscar. S’haurien mullat massa? I si es refredaven?.
La nena, inquieta, preguntà altra vegada si podia sortir. No, no, li digueren. I ella tornava, mig plorosa, a guaitar els camps des de la finestra. I elles?. Què farien amb tanta aigua damunt dels seus capets blancs?. Les hores passaven i la nena, immòbil rere els vidres, sanglotava mig endormiscada.

- Au vine a dinar- li digué l’àvia agafant-la pel bracet.
 
Al despertar la tarda, però, aquella pluja persistent deixà lloc a un sol mig espantat.

- Àvia, àvia, ja no plou. Què puc sortir?- cridà esverada la nena.

Es posà les botes d’aigua i travessà la porta rabent com els llampecs. Enfilà el camí fangós, de tants dies de pluja, i allí escampades arreu, reeixien humides les salivetes de monja, les llagrimetes blanques, les sempreenflors, els caps blancs com les anomenava l’àvia. La nena les olorà, i passà la maneta suaument per damunt dels seus capets blancs.
 
- Us he vingut a buscar!!
De sobte, un vent gèlid i furiós arrancà les petites flors blanques mentre engolia violentament un fil de veu.

- Us he vingut a buscar, us he vingut a buscar!!

I el so de la criatura es perdia entre una negror esfereïdora que anava tenyint els camps de sempreenflors.

Publicat al Llibre d'artista d'Albert Llobet. 2012

La tarda

El nen caminava fent saltirons al costat de la mare. Ella li agafà la maneta quan travessaren el reixat de l’entrada. El nen saludà els guardians alts i solemnes que vorejaven el camí. 

Observà les floretes blanques i minúscules que s’escampaven arreu i escoltà els ocells que, damunt les branques dels xiprers o les ales d’aquells àngels blanquíssims, cantaven baixet per no destorbar cap son. La mare i el nen s’aturaren davant d’un quadradet de ciment guarnit amb dos grans gerros de cristall que contenien unes flors pansides.

- Ara canviarem les flors - digué la mare mentre treia dos poms de flor fresca d’aquella bossa gran que sempre portava quan anaven a visitar el germanet.

I mentre la mare es capbussava en aquell ritual de neteja i guarniment quotidià, el nen buscava els amics per passar la tarda. Els còdols de mides diverses ja l’esperaven per ser col·locats en altres posicions. Les manetes del nen els treien d’aquella rutina immòbil o de ser trepitjats sense cap mirament. Un, dos, tres. Tres còdols aquí, quatre còdols allà. Ara arrenglerats, ara fent un cercle. Ara dos còdols feien un saltiró.

- Vigila - digué la mare al sentir el cop de les pedretes

El nen les removia, les barrejava, les col·locava per mides, per colors. El còdols més emblanquinats al costat de les floretes minúscules. Els més enfosquits col·locats dos fileres més enllà, com torretes de guaita, per avisar de passes inoportunes. Un, dos, tres. Tres pomets de floretes blanques aquí, quatre pomets allà. Ara arrenglerats, ara fent un cercle. Ara els còdols al mig, ara les floretes vorejant els branquillons caiguts.

La juguesca començava. I entre un brogit de sospirs el nen, embadalit, passava la tarda.

Publicat al llibre d'arista d'Albert Llobet. 2012. Publicat a "La Bona Confitura". Gener 2013