diumenge, 6 de gener del 2013

Sempreenflors

Feia dies que plovia i els camins estaven ben entollats. La nena mirava impacient els camps rere la finestra. “No, no pots sortir. Què no veus que els camins estan enfangats?” Li havien dit. I ella esperava i esperava que la pluja fugís ben lluny perquè les havia d’anar a buscar. S’haurien mullat massa? I si es refredaven?.
La nena, inquieta, preguntà altra vegada si podia sortir. No, no, li digueren. I ella tornava, mig plorosa, a guaitar els camps des de la finestra. I elles?. Què farien amb tanta aigua damunt dels seus capets blancs?. Les hores passaven i la nena, immòbil rere els vidres, sanglotava mig endormiscada.

- Au vine a dinar- li digué l’àvia agafant-la pel bracet.
 

Al despertar la tarda, però, aquella pluja persistent deixà lloc a un sol mig espantat.

- Àvia, àvia, ja no plou. Què puc sortir?- cridà esverada la nena.

Es posà les botes d’aigua i travessà la porta rabent com els llampecs. Enfilà el camí fangós, de tants dies de pluja, i allí escampades arreu, reeixien humides les salivetes de monja, les llagrimetes blanques, les sempreenflors, els caps blancs com les anomenava l’àvia. La nena les olorà, i passà la maneta suaument per damunt dels seus capets blancs.
 

- Us he vingut a buscar!!
De sobte, un vent gèlid i furiós arrancà les petites flors blanques mentre engolia violentament un fil de veu.

- Us he vingut a buscar, us he vingut a buscar!!


I el so de la criatura es perdia entre una negror esfereïdora que anava tenyint els camps de sempreenflors.




Publicat al Llibre d'artista d'Albert Llobet. 2012

2 comentaris:

  1. Un relat ben curtet i ben bonic, amb un tó ben màgic. Moltes felicitats!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per la lectura i els teus elogis!!

    ResponElimina