El dibuix venecià

La Laura, asseguda al sofà del pis de la seva filla, observa el quadre que hi ha penjat a la paret mentre la Gina prepara el berenar a la cuina. El mar enfuriat, amb l’escuma d’unes ones bramant sal i vent, la convida al joc emboirat dels records. De sobte, queda atrapada dins aquella pintura emmarcada per una fusta vella i tornejada. Entra dins els olis, els colors i les formes com si volgués participar de la bravesa de les aigües i l’esclat de les onades. Però la maror es transforma en una mar tranquil-la que l’engoleix cap a un temps llunyà. Els cossos nusos entraven dins les aigües cristal·lines de la cala. Nedaven un al costat de l’altre. De tant en tant, ella es submergia i girava el cap amb força per apartar del rostre uns cabells llarguíssims que se li enredaven fins els malucs. Ell l’observava complaent i l’ajudava a desembrollar aquella cabellera rinxolada i rebel, mentre, embolcallats  per la sal i el suau contacte de la seves nueses, es gronxejaven en les tèbies aigües de l’estiu.

- Mare, vols cafè o te?

La Laura obre els ulls esverada.  La veu de la filla li recorda que aquest mar enfuriat del quadre no és el seu, i un somriure agredolç es dibuixa en uns llavis ressecs. S’aixeca i observa que tots els quadres que hi ha penjats a les parets del pis li són desconeguts.

- Tots aquests quadres són del pare, oi?- pregunta la Laura sense respondre.

No havia vist cap d’aquelles pintures en els temps passats ni els havia vist a la botiga, on ella un dia va entrar amb la condició de pactar una compra en l’anonimat. No, no eren els mateixos quadres que ella recordava. Eren pintures que s’havien fet des d’una distància que ferejava l’ànima.

Feia mesos que una tarda s’havia aturat davant l’aparador de la botiga dels quadres. Va dubtar durant molta estona  però el desig, tant de temps contingut, l’empentà a girar el pom de la porta de vidre. Per què volia comprar aquelles pintures? Era potser una manera d’apropar-se al passat, de submergir-se de nou en les tèbies agües de la mar ?  Recordava que quan havia entrat a la botiga, la botiguera l’havia observada encuriosida. M’ha reconegut, va pensar mentre s’acostava al taulell.

        - Voldria veure algunes de les seves pintures – va dir amb un fil de veu.

Mentre la dona li senyalava el lloc on era la carpeta plena de làmines dibuixades, els ulls de la botiguera es clavaren en els seus. Semblaven buscar una hipotètica conversa que clarifiqués els fets passats. Els fets passats?, es va preguntar la Laura. I, llavors endevinà la càbala que es feia aquella dona que tenia al davant. Els fets passats havien estat estranys, incomprensibles, inexplicables, xocants, desconcertants. Sí, la seva separació havia estat inimaginable, inconcebible, obscura, tortuosa, colpidora. La Laura fugí d’aquella mirada penetrant que traspuava la més absoluta curiositat. Fugí d’aquella barreja de tafaneria i cordialitat que mostrava la dona de la botiga dels quadres i, amb els sentits aturats, s’apropà lentament a aquells dibuixos tan coneguts. Una tremolor li atrapà el cos. La gola se li  ennuegà com si tots aquells anys volguessin ser empassats en un mateix instant, o sortir desbocats com l’escuma blanca del quadre del menjador de la seva filla. Podria ell, potser, imaginar que ella era dins la botiga dels quadres tocant suament les seves pintures amb el desig de comprar-les? No, ell no s’ho podia ni tan sols imaginar. Unes gotes diminutes començaven a lliscar galtes avall mentre observava les làmines dins la carpeta color verd fosc. Els dibuixos amb formes i colors variats s’obrien davant els seus ulls humits com el major dels tresors. De sobte, els tons vermellosos i atzurats d’unes  gòndoles barquejant els canals l’encegaren com un llamp. Una noia de cabells llargs i rinxolats, asseguda dalt d’un pont, s’emmarcava dins els olis rogencs que es confonien amb les samarretes de ratlles verdes, negres, vermelles o blau marí dels gondolers. La Laura agafà la làmina i olorà el significat de les formes i les tonalitats dels olis com si volgués traspassar l’ordre del temps. I mentre s’enjogassava amb la contemplació dels canals, ponts i barques venecianes, la botiguera la  mirava de reüll. Havia copsat la seva torbació i, per  això,  la deixava que mirés i remirés aquelles pintures  sense mostrar cap intenció mercantil.

-          Si compro aquestes pintures no voldria que li digués que he estat jo.

  Després de l’encàrrec va sortir al carrer tancant suament la porta de vidre de la botiga. Darrere quedava el secret sense desvetllar. L’aire fred del capvespre li colpejà la cara. I va sentir, mentre un lleu somriure es dibuixava en uns llavis ressecs, que començava un procés d’apropament que s’aniria teixint de mica en mica. Un acostament que aniria despertant, pas a pas,  aquells anys adormits.

Ara, a casa de la seva filla, contempla un munt de quadres penjats a les parets sense haver fet cap tracte mercantil amb la botiguera. Un retrobament, ansiosament esperat, havia frenat momentàniament la compra d’aquelles pintures.  No cal que les compris, li havia dit un dia la Gina. El pare me les ha regalat.

Arraulida de nou al sofà del menjador, i amb la mirada fixa al mar enfuriat del quadre, la Laura barreja els records dels canals serpentejants i la nuesa dels seus cossos a la cala. S’eixuga ràpidament unes llàgrimes.

-  Cafè- respon de sobte mentre s’aixeca altra vegada i vagueja per la casa.  

 Com en un descuit atzarós, l’habitació de la Gina  té la porta entreoberta. Entra sigil·losament. Penjat a la paret del costat del llit, el dibuix d’unes gòndoles vorejant els canals la paralitza com si l’hagués enxampat un llamp. Una noia molt prima, de cabells molt llargs i rinxolats, està asseguda amb les cames creuades damunt d’un d’aquells ponts que omplen, amb desenes de canals i barques, la ciutat màgica. S’apropa lentament i observa l’escena mentre una veu llunyana, molt llunyana, es deixa sentir com el so de l’aigua  dins un cargolí marí:

-  T’agrada?

-  Molt!

I com dos nens enjogassats contemplaren el dibuix que ell acabava de fer. Ella el besà dolçament als llavis i, captius del més antic dels misteris, quedaren embolcallats durant un llarguíssim instant. Després ell guardà el dibuix de la noia prima i de cabells llargs dins la carpeta que lligà delicadament.

- Anem?

- Si!

S’agafaren de la mà i, absorts en el seu encanteri, es perderen, aquella primavera de 1983, pels carrerons envellits d’una ciutat plena de ponts i canals que se’ls hi oferia com una promesa de perpetuïtat.

La veu llunyana, que havia escoltat com el so de l’aigua dins la caragola, s’apropava, ara, més i més.

-  El cafè el vols sol  o amb llet?-  pregunta de nou la Gina des de la cuina.

 La Laura torna a olorar les formes i els colors d’aquella pintura com ho havia fet a la botiga dels quadres. Surt  de l’habitació i s’asseu al sofà del menjador. La filla ja porta el berenar. El quadre del mar enfuriat, amb l’escuma blanca bramant sal i vent, li recorda que només el dibuix venecià és el testimoni fidel del passat.