El dibuix venecià

La Laura, asseguda al sofà del pis de la seva filla, observa el quadre que hi ha penjat a la paret mentre la Gina prepara el berenar a la cuina. El mar enfuriat, amb l’escuma d’unes ones bramant sal i vent, la convida al joc emboirat dels records. De sobte, queda atrapada dins aquella pintura emmarcada per una fusta vella i tornejada. Entra dins els olis, els colors i les formes com si volgués participar de la bravesa de les aigües i l’esclat de les onades. Però la maror es transforma en una mar tranquil-la que l’engoleix cap a un temps llunyà. Els cossos nusos entraven dins les aigües cristal·lines de la cala. Nedaven un al costat de l’altre. De tant en tant, ella es submergia i girava el cap amb força per apartar del rostre uns cabells llarguíssims que se li enredaven fins els malucs. Ell l’observava complaent i l’ajudava a desembrollar aquella cabellera rinxolada i rebel, mentre, embolcallats  per la sal i el suau contacte de la seves nueses, es gronxejaven en les tèbies aigües de l’estiu.

- Mare, vols cafè o te?

La Laura obre els ulls esverada.  La veu de la filla li recorda que aquest mar enfuriat del quadre no és el seu, i un somriure agredolç es dibuixa en uns llavis ressecs. S’aixeca i observa que tots els quadres que hi ha penjats a les parets del pis li són desconeguts.

- Tots aquests quadres són del pare, oi?- pregunta la Laura sense respondre.

No havia vist cap d’aquelles pintures en els temps passats ni els havia vist a la botiga, on ella un dia va entrar amb la condició de pactar una compra en l’anonimat. No, no eren els mateixos quadres que ella recordava. Eren pintures que s’havien fet des d’una distància que ferejava l’ànima.

Feia mesos que una tarda s’havia aturat davant l’aparador de la botiga dels quadres. Va dubtar durant molta estona  però el desig, tant de temps contingut, l’empentà a girar el pom de la porta de vidre. Per què volia comprar aquelles pintures? Era potser una manera d’apropar-se al passat, de submergir-se de nou en les tèbies agües de la mar ?  Recordava que quan havia entrat a la botiga, la botiguera l’havia observada encuriosida. M’ha reconegut, va pensar mentre s’acostava al taulell.

        - Voldria veure algunes de les seves pintures – va dir amb un fil de veu.

Mentre la dona li senyalava el lloc on era la carpeta plena de làmines dibuixades, els ulls de la botiguera es clavaren en els seus. Semblaven buscar una hipotètica conversa que clarifiqués els fets passats. Els fets passats?, es va preguntar la Laura. I, llavors endevinà la càbala que es feia aquella dona que tenia al davant. Els fets passats havien estat estranys, incomprensibles, inexplicables, xocants, desconcertants. Sí, la seva separació havia estat inimaginable, inconcebible, obscura, tortuosa, colpidora. La Laura fugí d’aquella mirada penetrant que traspuava la més absoluta curiositat. Fugí d’aquella barreja de tafaneria i cordialitat que mostrava la dona de la botiga dels quadres i, amb els sentits aturats, s’apropà lentament a aquells dibuixos tan coneguts. Una tremolor li atrapà el cos. La gola se li  ennuegà com si tots aquells anys volguessin ser empassats en un mateix instant, o sortir desbocats com l’escuma blanca del quadre del menjador de la seva filla. Podria ell, potser, imaginar que ella era dins la botiga dels quadres tocant suament les seves pintures amb el desig de comprar-les? No, ell no s’ho podia ni tan sols imaginar. Unes gotes diminutes començaven a lliscar galtes avall mentre observava les làmines dins la carpeta color verd fosc. Els dibuixos amb formes i colors variats s’obrien davant els seus ulls humits com el major dels tresors. De sobte, els tons vermellosos i atzurats d’unes  gòndoles barquejant els canals l’encegaren com un llamp. Una noia de cabells llargs i rinxolats, asseguda dalt d’un pont, s’emmarcava dins els olis rogencs que es confonien amb les samarretes de ratlles verdes, negres, vermelles o blau marí dels gondolers. La Laura agafà la làmina i olorà el significat de les formes i les tonalitats dels olis com si volgués traspassar l’ordre del temps. I mentre s’enjogassava amb la contemplació dels canals, ponts i barques venecianes, la botiguera la  mirava de reüll. Havia copsat la seva torbació i, per  això,  la deixava que mirés i remirés aquelles pintures  sense mostrar cap intenció mercantil.

-          Si compro aquestes pintures no voldria que li digués que he estat jo.

  Després de l’encàrrec va sortir al carrer tancant suament la porta de vidre de la botiga. Darrere quedava el secret sense desvetllar. L’aire fred del capvespre li colpejà la cara. I va sentir, mentre un lleu somriure es dibuixava en uns llavis ressecs, que començava un procés d’apropament que s’aniria teixint de mica en mica. Un acostament que aniria despertant, pas a pas,  aquells anys adormits.

Ara, a casa de la seva filla, contempla un munt de quadres penjats a les parets sense haver fet cap tracte mercantil amb la botiguera. Un retrobament, ansiosament esperat, havia frenat momentàniament la compra d’aquelles pintures.  No cal que les compris, li havia dit un dia la Gina. El pare me les ha regalat.

Arraulida de nou al sofà del menjador, i amb la mirada fixa al mar enfuriat del quadre, la Laura barreja els records dels canals serpentejants i la nuesa dels seus cossos a la cala. S’eixuga ràpidament unes llàgrimes.

-  Cafè- respon de sobte mentre s’aixeca altra vegada i vagueja per la casa.  

 Com en un descuit atzarós, l’habitació de la Gina  té la porta entreoberta. Entra sigil·losament. Penjat a la paret del costat del llit, el dibuix d’unes gòndoles vorejant els canals la paralitza com si l’hagués enxampat un llamp. Una noia molt prima, de cabells molt llargs i rinxolats, està asseguda amb les cames creuades damunt d’un d’aquells ponts que omplen, amb desenes de canals i barques, la ciutat màgica. S’apropa lentament i observa l’escena mentre una veu llunyana, molt llunyana, es deixa sentir com el so de l’aigua  dins un cargolí marí:

-  T’agrada?

-  Molt!

I com dos nens enjogassats contemplaren el dibuix que ell acabava de fer. Ella el besà dolçament als llavis i, captius del més antic dels misteris, quedaren embolcallats durant un llarguíssim instant. Després ell guardà el dibuix de la noia prima i de cabells llargs dins la carpeta que lligà delicadament.

- Anem?

- Si!

S’agafaren de la mà i, absorts en el seu encanteri, es perderen, aquella primavera de 1983, pels carrerons envellits d’una ciutat plena de ponts i canals que se’ls hi oferia com una promesa de perpetuïtat.

La veu llunyana, que havia escoltat com el so de l’aigua dins la caragola, s’apropava, ara, més i més.

-  El cafè el vols sol  o amb llet?-  pregunta de nou la Gina des de la cuina.

 La Laura torna a olorar les formes i els colors d’aquella pintura com ho havia fet a la botiga dels quadres. Surt  de l’habitació i s’asseu al sofà del menjador. La filla ja porta el berenar. El quadre del mar enfuriat, amb l’escuma blanca bramant sal i vent, li recorda que només el dibuix venecià és el testimoni fidel del passat.

Al mateix temps

Resseguia amb els dits les clivelles de la soca vella de l’olivera. “Tens els dits de pianista”. Li havia dit la mare. Però aquelles manetes tendres i de pell finíssima, com les escultures modelades amb pedra tosca i banyades amb àcid, s’havien arrugat, irremissiblement, amb el galop desbocat del temps.

Ara aquells ditets llargs i prims, que la mare els emmirallava amb els sons del clavicordi, semblàvem formar part de les rugositats del tronc centenari.

Una suor freda li embolcallà l’ànima. L’evidència d’un temps que cavalcava com la celeritat dels llamps la trastocava. Apartà la mà de la soca com si la picada d’un escorçó maligne hagués estat el culpable de la bellesa fugissera. I mentre la soca, impertorbable, mostrava centenars de clivelles fondes i esgarrades, la mà de l’Agnès traspuava una pal·lidesa que esparverava.

S’assegué al marge de pedres que separaven els bancals.

Les floretes blanques i minúscules, que omplien les vores del sembrat, la segrestaren momentàniament del malson de la vellesa. Blanques i enlluernadores, enmig d’aquells camps d’oliveres, les sempreenflors oferien el més antic dels captiveris. 

La dona s’apropà a l’escampall de papallones albines que, arrelades a les varietats de sòls i roquissers, la convidaven, amb aquella blancúria espaterrant, al joc de la tendresa. Llavors, l’Agnès senti dintre seu que el temps, que cavalcava com la celeritat dels llamps, es detenia galant a la vora dels camins, sembrats i pedregars per festejar, alhora, la blancor d’unes mans envellides i d’uns capets guarnits de flors. 

Publicat al llibre d'artista d'Albert Llobet. 2012

Sempreenflors

Feia dies que plovia i els camins estaven ben entollats. La nena mirava impacient els camps rere la finestra. “No, no pots sortir. Què no veus que els camins estan enfangats?” Li havien dit. I ella esperava i esperava que la pluja fugís ben lluny perquè les havia d’anar a buscar. S’haurien mullat massa? I si es refredaven?.
La nena, inquieta, preguntà altra vegada si podia sortir. No, no, li digueren. I ella tornava, mig plorosa, a guaitar els camps des de la finestra. I elles?. Què farien amb tanta aigua damunt dels seus capets blancs?. Les hores passaven i la nena, immòbil rere els vidres, sanglotava mig endormiscada.

- Au vine a dinar- li digué l’àvia agafant-la pel bracet.
 
Al despertar la tarda, però, aquella pluja persistent deixà lloc a un sol mig espantat.

- Àvia, àvia, ja no plou. Què puc sortir?- cridà esverada la nena.

Es posà les botes d’aigua i travessà la porta rabent com els llampecs. Enfilà el camí fangós, de tants dies de pluja, i allí escampades arreu, reeixien humides les salivetes de monja, les llagrimetes blanques, les sempreenflors, els caps blancs com les anomenava l’àvia. La nena les olorà, i passà la maneta suaument per damunt dels seus capets blancs.
 
- Us he vingut a buscar!!
De sobte, un vent gèlid i furiós arrancà les petites flors blanques mentre engolia violentament un fil de veu.

- Us he vingut a buscar, us he vingut a buscar!!

I el so de la criatura es perdia entre una negror esfereïdora que anava tenyint els camps de sempreenflors.

Publicat al Llibre d'artista d'Albert Llobet. 2012

La tarda

El nen caminava fent saltirons al costat de la mare. Ella li agafà la maneta quan travessaren el reixat de l’entrada. El nen saludà els guardians alts i solemnes que vorejaven el camí. 

Observà les floretes blanques i minúscules que s’escampaven arreu i escoltà els ocells que, damunt les branques dels xiprers o les ales d’aquells àngels blanquíssims, cantaven baixet per no destorbar cap son. La mare i el nen s’aturaren davant d’un quadradet de ciment guarnit amb dos grans gerros de cristall que contenien unes flors pansides.

- Ara canviarem les flors - digué la mare mentre treia dos poms de flor fresca d’aquella bossa gran que sempre portava quan anaven a visitar el germanet.

I mentre la mare es capbussava en aquell ritual de neteja i guarniment quotidià, el nen buscava els amics per passar la tarda. Els còdols de mides diverses ja l’esperaven per ser col·locats en altres posicions. Les manetes del nen els treien d’aquella rutina immòbil o de ser trepitjats sense cap mirament. Un, dos, tres. Tres còdols aquí, quatre còdols allà. Ara arrenglerats, ara fent un cercle. Ara dos còdols feien un saltiró.

- Vigila - digué la mare al sentir el cop de les pedretes

El nen les removia, les barrejava, les col·locava per mides, per colors. El còdols més emblanquinats al costat de les floretes minúscules. Els més enfosquits col·locats dos fileres més enllà, com torretes de guaita, per avisar de passes inoportunes. Un, dos, tres. Tres pomets de floretes blanques aquí, quatre pomets allà. Ara arrenglerats, ara fent un cercle. Ara els còdols al mig, ara les floretes vorejant els branquillons caiguts.

La juguesca començava. I entre un brogit de sospirs el nen, embadalit, passava la tarda.

Publicat al llibre d'arista d'Albert Llobet. 2012. Publicat a "La Bona Confitura". Gener 2013

Aquella nevada

La Laura observa la Gina a través de la finestra de la cuina. La nena juga amb la neu acabada de caure aquest matí. És la primera vegada que la seva filla veu aquest nevàs escampat pel jardí. Un mantell blanquíssim s’estén sobre les branques dels arbres fent un estrany equilibri per no caure.

-Els arbres porten abrics de cotó, els arbres porten abrics de cotó -repeteix la Gina amb una cantarella.

La nena riu, salta, agafa la neu amb les seves manetes i la llança al cap, a l’espatlla, i a la cua d’en Tingol i en Kawic que borden esvalotats al seu voltant. La Laura somriu i la segueix amb la mirada mentre la nena continua fent giravoltes, agafant grapadets de farina i cantant mig embogida per tanta blancor.

-Gina, ja n’hi prou, entra a casa que fa fred -li diu la Laura des de la finestra

-Els arbres porten abrics de cotó, els arbres porten abrics de cotó!

I de sobte els foradets de la cortina de xarxa de pescador, que es gronxen damunt els vidres de la finestra de la cuina, es fan petits, gairebé minúsculs i la imatge de la nena s’endinsa dins d’una boira espessa.

La casa era gran i fosca. La fusta corcada dels marcs de les finestres deixava entrar, pròdigament, l’aire fred de l’hivern. Per això, la mare l’embolcallava amb aquell abriguet de llana des de bon matí.

-L’avi està molt malalt -li havia dit la mare mentre la Laura observava, a través d’uns vidres opacs i esmorteïts per la brutícia, la neu que havia caigut durant tots aquells dies.

Dins aquell abric polsegós que la mare li posava perquè no passés fred, la nena voltava vagarosa per la casa fins a aturar-se, una i una altra vegada, davant els vidres entelats. A fora, els flocs de neu anaven caient. Feia dies que nevava, però aquell matí la neu s’havia emparrat fins a l’ampit de les finestres. El pare havia anat a buscar una pala i treia la neu que s’acumulava davant la porta. Un camí improvisat, entre la casa i el carrer, s’obria entre parets blanques de massa flonja. Ella volia sortir a tocar- la.

-No, que agafaràs fred- li deia la mare.

Mentrestant l’avi, al llit de l’habitació gran, s’encongia dins un munt de mantes de llana rosegada. Un tremolor febril el tenia postrat, en aquell jaç, des de feia dies.

-L’avi està molt malalt -repetia la mare.

I els ulls se li entelaven com els vidres de les finestres. Llavors, la nena insistia que volia sortir a fora però, davant la reiterada carbassa, només podia buscar refugi en la conversa amb la nina de cartró. Una nina de fesomia blanca com la neu que s’enrocava temeràriament, des de feia dies, per les parets de la casa. Per què sempre s’havia d’arrecerar en aquella nina que la mirava amb una fixesa que esparverava? Per què la mare no la deixava sortir a tocar la neu? Agafaràs fred, li deia, agafaràs fred!

Un floc de neu cau damunt el vidre de la finestra de la cuina. Llavors, la Laura busca, amb ulls esglaiats, la nena que juga enfarinada entre la blancúria del jardí.

-Gina, entra, que agafaràs fred!

-No, vull jugar amb la neu una mica més!

La Laura aparta la cortina de xarxa de pescador i observa la seva filla com giravolta sense parar entre els lladrucs dels gossos. Somriu de veure com en Tingol i en Kawic fugen dels grapats de farina que els hi llença la Gina. Ella tenia la mateixa edat que la seva filla quan volia sortir al jardí a tocar la neu aquell hivern llunyà. Però la mare no volia que la nena agafés fred com havia agafat l’avi aquell dia, en què va anar al forn del poble a comprar pa. Entre camins blanquíssims i improvisats per les pales del veïns, l’avi caminava lentament amb el pa sota el braç, i les espardenyes xopes de la fosa de la neu aquell hivern de 1962.

Publicat a Núvol.com    26-12-2012

Un ram de ginesta, un ramet d'anemones

La Laura va entrar amb pas lent però ferm. El cruixir del còdols sota les sabates, mentre avançava pel passeig central, contrastava amb el ritme d’uns batecs alentits per la melangia d’uns temps massa allunyats. Sota els xiprers, esvelts i silenciosos que vorejaven el camí del lloc sagrat, l’acompanyaven també altres sons adormits per la incomprensible perpetuïtat del somni etern. Només el so d’uns càntics diminuts que s’enlairaven sense parar, tot desplegant unes plomes lleugeres com el vent, trencava la fusió de tanta impertorbabilitat. Els passos la portaven, com de costum, cap al camí de l’esquerra del passeig, on elles l’esperaven dins d’una quietud atemporal que ofegava tots els sentits.

La Laura va mirar els gerros que contenien les flors. Un d’ells era buit. Potser va ser el vent dels darrers dies que se les endugué. Potser s’havien assecat massa, i algú les va enretirar. L’altre gerro, però, encara contenia un ramet de flors artificials. Era un ramet d’anemones de colors suaus, que traspuaven la cromàtica d’una primavera llunyana en aquells dies d’hivern. Les anemones eren una singularitat dins d’aquell entorn, perquè les altres flors, que omplien desenes de gerros, tenien les característiques pròpies del costum generalitzat, és a dir, roses, lliris o crisantems. La Laura va somriure tímidament, i recordà que el bon gust per les coses li havia ensenyat ell. Aquella tarda, caminant pels carrers de la ciutat, ell es va aturar davant d’un quiosc de flors, i va comprar un ramet petit, molt petit d’anemones fresques que li oferí amorosament.

-T’agraden?

-Molt

Però l’escena s’esvaí tan ràpidament com li havia vingut a la memòria.

I mentre contemplava el ramet d’anemones artificials que havia sobreviscut al possible vendaval d’aquells darrers dies, un altre escenari, aquest més llunyà, es dibuixà davant seu.

-Has vist quin ram més maco?- va dir l’Àuria senyalant un gran pom de ginesta fresca i groga que havia col·locat dins d’un gerro sobre la taula del menjador.

La nena va mirar les flors groguenques i diminutes acabades de collir, i aixecà les espatlles en un gest innocent de certa indiferència. Pel mes de maig l’Àuria sempre anava a la muntanya a buscar un ram de ginesta que omplís la casa de colors i de bona olor. Era un ritual que anunciava l’arribada del bon temps, i que trencava aquells interminables hiverns, on la mare es recloïa a la seva habitació enduta per la tristesa. Els primers freds no només embolcallaven la devastada casa, sinó que allunyaven la mare del tebi somriure de la primavera. Havia perdut en Miquel l’hivern de 1935, i més tard una pulmonia s’havia endut en Josep. La nena va morir en el part i ja no li van posar cap nom. Anys més tard quan va néixer la Laura, la mare s’hi abocà amb aquell amor malaltís que tant l’ofegava.

Ara, davant el ramet d’anemones artificials, la Laura evocava aquells temps càlids de la infantesa que, lluny del desesper de l’Àuria, ella no sabia comprendre. Per això, la indiferència d’una nena arreüllada en el misteri i la por, es transformava ara, en unes gotes diminutes que li començaven a lliscar damunt d’una pell resseca per l’enyorança. Mentrestant el sol ja tènue de la tarda es repenjava damunt el gerro d’unes anemones descolorides.

-Perquè t’agraden tant les anemones?- li va preguntar ella.

-Són les flors de la tendresa -li va contestar ell posant el ramet, que aquell mati li havia comprat en un quiosc de la ciutat, en un gerro de fang sobre la taula del menjador.

I mentre la Laura observava com el seu home jugava amb la composició del ram, una olor llunyana tenyida d’un groc intens li vingué a la memòria com un llampec. Allí damunt la taula li semblà veure un gran pom de ginesta fresca.

S’assegué al petit replà, enmig de dos minúsculs habitacles que també contenien flors. Davant seu, el ramet d’anemones artificials que reposava dins d’un gerro en el número cinc, de l’agrupació nou, la desafiava. Un ram de ginesta. Compraré un ram de ginesta. Hauré d’esperar, però, el mes de maig perquè vull flors fresques per la mare.

S’aixecà i mogué els llavis imperceptiblement.

-Adéu.

I la Laura s’allunyà amb pas lent però ferm entre els xiprers silenciosos, que vorejaven el camí del lloc sagrat, mentre el cruixir dels còdols sota les sabates semblava acompanyar altres sons adormits.


Publicat a Núvol.com      24-09-2012

La Platja

La Laura observa la finíssima línia blava de l’horitzó des de les muntanyes boscoses de Sant Climent. El blau llunyà de la mar la desafia entre les teranyines dels records i escenaris futurs ansiosament esperats. De sobte una imatge s’avança al ritme cronològic i es fixa davant la retina.

-Abocarem l’aigua de la galleda dins aquest forat que ha fet l’avi- diu ella agafant la maneta de la nena.

-I també hi podrem posar les petxines?- pregunta l’Arlet assenyalant les closques dels mol·luscs que han recollit durant el matí.

Aquella nena, de cabells rinxolats i rossets amb un suau vernís color foc o magrana com havia tingut l’avi de jove, els té embadalits i molt enfeinats traginant aigua, sorra, petxines i les plomes que les gavines han deixat caure entre les roques i la mar. Mentre la nena omple amb galledes d’aigua salada l’enorme forat que l’avi acaba de fer, ell l’ajuda també a construir un guarniment de cargolins i plomes al voltant del pou improvisat. La Laura els observa amb un somriure ample, molt ample. Agafa la càmera de fotografiar i perpetua la imatge de l’avi i la néta jugant a fabricar un món imaginari de sorra i aigua aquella tarda d’estiu a la platja.

-Tinc son- diu al cap d’una estona l’Arlet. I la nena s’arrauleix entre els braços de l’àvia.

-Vaig a nedar una mica -diu ell.

La Laura l’observa mentre s’endinsa dins la mar, encara planera, en aquella hora de la tarda. Tanca els ulls uns instants i s’acaba dormisquejant amb la néta als braços. La son lleugera l’engoleix cap a l’escenari d’un estiu llunyà.

La Gina feia un castell de sorra. Al voltant de la fortalesa minúscula hi anava abocant l’aigua que una i una altra vegada anava a buscar amb aquella galleda vermella que havien comprat en una botiga turística de Sant Pol. La Laura es mirava la seva filla però també observava, inquieta, com la mar havia deixat la calma del matí per unes ones cada cop més enfurismades. On era el seu home? Vaig a nedar, havia dit feia ja més d’una hora. O potser dues? L’angoixa se li ennuegà a la gola, al pit, al cervell. El cor li bategava sense el ritme acostumat. S’aixecava, caminava per la platja, s’enfilava dalt d’unes roques, tornava a seure sense deixar de mirar la mar, cada cop més desafiant, que tenia al davant com una tràgica amenaça.

-I el papa? On és?

-Ha anat a la cala del costat a buscar més petxines- va contestar ella amb la por instal·lada en l’ànima.

No podia ser. Per què no tornava? La tarda anava caient. El sol començava a amagar-se darrera el rocam que separava la platja del poble. I ell no tornava. I si s’havia ofegat? No, no, això no podia passar. El necessitaven. La Gina, ella. Era la seva força, la llum, el far que les guiava. No podia ofegar-se, no! Doncs per què no tornava? Havia de demanar auxili? Mirà al seu voltant. Quedava poca gent a la platja. La nena seguia traginant sorra i aigua aliena a la seva desesperació. De sobte va aparèixer, entre l’escuma creixent, amb un tronc llarguíssim com si fos el màstic d’un vaixell enfonsat o un pal de telèfon arrossegat mar endins per alguna torrentada. Les cames se li afluixaren, el cor es detingué, estava viu, viu!

-Àvia, àvia mira quin tronc més llarg que porta l’avi! Quina força que té l’avi eh? Ha anat a buscar aquest tronc dins de l’aigua!

I la Laura es desperta sobresaltada. No són a Sant Pol, on la Gina feia castells de sorra, i el seu home s’endinsava a la mar a buscar tresors per fer escultures. Ara són en una altra platja, en un altre temps. Ara una nena de cabells color magrana assenyala un home envellit que surt de l’aigua arrossegant un tronc llarguíssim. La Laura observa el cos del seu home. Ha perdut el vigor d’aquells anys quan anaven a la platja de Sant Pol. Els seus cabells no tenen aquell to vermellós del foc o del color de les magranes que ara ha heretat l’Arlet. Però els seus ulls reflecteixen la mateixa mirada intensa. Un llampec d’il·lusions li traspassen l’iris com si fossin espurnes de colors. Són uns ulls sadollats de creativitat. Són els ulls de l’avi.

La Laura, però, continua observant la finíssima línia blava de la mar llunyana des de les muntanyes boscoses de Sant Climent. El blau confús de l’horitzó sempre la transporta a un teatre particular on es barregen, com un joc d’atzar, escenaris del passat i del futur.

Premi Especial Jurat Núvol.com     07-09-2012

Divorci

Damunt la taula del menjador un sobre obert amb el segell del Jutjat de Primera Instància número 1 conté una demanda de divorci. És una petició freda, distant, lacònica. La Laura, des de la cuina, mira el sobre que aquest matí ha portat el carter, i que ella ha obert amb mans tremoloses. Una carta del jutjat? La temuda i alhora inesperada demanda arribava després de dotze anys des de la separació. Per què no l’havia trucat per parlar-ne? Tants anys junts i tant que s’havien estimat i ara només rebia una simple citació judicial. Feia mal i molt.
 

El dol que duia permanentment s’enfonsa, avui, una mica més endins del pit. Fins quant aquesta tristesa?
Mentre observa el sobre, les cortines de xarxa de pescador que un dia ell va penjar es belluguen amb el vent suau que entra per la finestra oberta de la cuina. El moviment sinuós de la malla empeny a la Laura cap a una escena del passat.

- Em vull casar amb tu - li va dir ell mirant-la amb aquells ulls plens de desig.
- Jo també - i un somriure molt ample es va dibuixar en el rostre de la Laura.
 

Es casarien a l’Ajuntament de Sant Climent, un poblet entre muntanyes i camps de cirerers.
Aquell matí del mes de desembre les iaies, la tieta, la nena i els nuvis, tots dins el cotxe, enfilaven la carretera boscosa del poble del costat per segellar un compromís. Ell, però, abans d’arribar al consistori havia volgut aturar el cotxe davant d’una floristeria per comprar un ramet de flors per la núvia. Un ramet d’anemones blanques. Els padrins i el seu germà gran ja els esperaven davant la porta de l’Ajuntament.

Va ser un casament senzill i molt íntim. Només nou persones configuraven la comitiva de l’acte matrimonial. I enmig d’aquell minúscul grupet familiar una nena de quatre anys mirava embadalida com els seus pares s’intercanviaven els anells aquell hivern de 1989. Ell va confeccionar un entramat de filferro, on va enganxar els primers cabells del naixement de la filla, que va introduir en el dit de la núvia. Mentre el seu propi anell era un branquilló de vinya cargolat que ella li posà, també, amorosament en el dit. El jutge, complint amb el ritual nupcial, deixava anar el discurs de la perpetuïtat mentre somreia davant un intercanvi tan atípic. I els vestits? La Laura portava un jersei de color verd fosc amb un estampat de fulles de parra, que intentava fer joc amb unes malles del mateix color i amb un traçat de ratlles negres. Ell duia un jersei de llana que s’havia comprat a Formentera i uns pantalons de pana amples i una mica curts que no lligaven gaire amb la caçadora una mica gastada de tons violeta. La indumentària estrafolària del nuvis i la jaqueta esportiva color vermell foc del padrí contrastaven amb el vestit de mudà que les iaies s’havien posat, aquell set de desembre de 1989, per assistir al casament del seu fill i nét.

La nena, amb un vestidet de princesa, portava les flors de la mare.

- T’estimo
- Jo també

I tots van somriure davant la promesa d’un futur durador mentre la nena, enjogassada, s’entretenia en desfer el ram. Després de la cerimònia la diminuta comitiva nupcial entrà al bar del poble per fer un vermut. Dies més tard un soparet a casa amb les iaies, la tieta i els amics va completar l’àpat de noces. Així de senzill, d’emotiu, i d’atípic va ser el seu casament.

Ara, molts anys després, un sobre obert damunt la taula del menjador anuncia el trencament definitiu d’aquell l’encanteri.